08 mayo 2010

Records del silenci

El cel estava negre, però el que entristia el dia era el silenci; el mar negre topetava feroçment contra les roques, però el que li destrossava el dia era el silenci. On quedaven els dies als que hi havia somnis i il·lusions? No ho recordava, ni tan sols recordava el que havia sopar la nit anterior, sols recordava el silenci. A la llum de la lluna la gent normal dormia, però ell no podia tancar els ulls. Ella el va abandonar i es va endur les seues parpelles per a que la recordara per a sempre, però ell no la recordava, sols recordava el silenci. Era un silenci transparent, mut, d'eixos silencies que et plenen de tristor, tristor que et cala als ossos, com el fred de la nit de València; així era el seu silenci.
On quedaren els dies quan la fama habitava a les seves excel·lents obres? No ho recordava. Ara tan sols mullava la seva ploma al tinter, sí, era així d'arcaic, i es disposava a escriure les seves últimes paraules de la seva carrera, carrera que es la seva vida, perqué després solament observaria com plora el cel i com s'enfada el mar.
Agafà la seva llibreta i començà a escriure, i deia així...
...El cel estava negre, però...
Reacciones:

1 comentario:

  1. poema que queda tancat en un cercle on el silenci s'ho empassa tot. malenconiós i delicat. felicitats.
    gràcies per seguir en contacte
    fins aviat sergio
    joan

    ResponderEliminar