30 mayo 2010

Marta

Damunt de l'estret carrer s'estenia un cel infinit en qual nadaven els estels, ballant amb la lluna, alienes a la crueltat de la història que més a baix, en la Terra, en aqueix mateix carreró, anava a ocórrer. Pujava el carrer lleugerament inclinat una dona, potser tenia  ja la trentena, vestia unes sabates fucsia, una minifalda rosa i unes mitjanes blava celeste; la seua camisa era sense mànigues i de color verd; lluïa un pèl curt i arrissat. Estava arribant al final del carrer, en la cantonada una dona esperava ferma alguna cosa. La dona va passar per davant de la xica de la cantonada, adona-se'n  que era un prostituta, i li va brindar una distingida mirada de menyspreu i fàstic. La malvestida dona va prosseguir el seu camí, mantenint el rumb fix, amb les seues passes provocatives. Més arrere va quedar la prostituta. Era una dona jove, d'uns 33 anys. Anava vestida provocadorament. La seua cara era una bella bandera del Japó, la seua cara emblanquida per pólvores  de talc i els seus llavis rojos, rojos com la sang, sang que accelerava la seua velocitat de circulació a mesura que a ella s'acostava un home.
El temps no passava en el seient posterior d'aqueix cutre cotxe. Ella li feia una fel·lació al seu client amb summa professionalitat, no obstant açò, la seua ment no estava allí, la seua ment recordava els dies en els quals era una xiqueta somiadora, amb il·lusió, futur i objectius en la vida. La seua vida es desplaçava per una recta ascendent però un dia, els seus pares van morir. Ella va quedar en mans del seu oncle Galindo, o com ell s'autodenominava, fill de la pàtria i lleial defensor del generalisim Francisco Franco. Més d'una pallissa li va costar mostrar les seues idees que, segons el seu oncle, eren pròpies de cremaconvents, comunistes i terroristes. Un dia es va escapar per a anar a cap part. Des dels 17 anys es va dedicar a agafar experiència com a prostituta. Per a menjar alguna cosa decent primer havia de menjar l'indecent. Sovint solia pujar a la muntanya i construir ciutats a les formigues, açò li feia creure que controlava una mica de la seua vida. Feia tot el possible per a eixir d'aqueixa espiral que estava destruint la seua vida, però cada vegada que aconseguia alguna cosa, el vodka de tres euros de Mercadona destruïa la seua vida novament. I allí estava de nou, en el carrer, asseguda en una cantonada; la gent la mira, la ignora; molts la menyspreen; és una persona que mor a poc a poc i fracassa; la Lluna plora.
Reacciones:

1 comentario:

  1. una història crua on barreges amb uns tocs poètics la màgica nit amb la dura realitat d'algunes persones, realment dóna molt per pensar i és colpidor
    gràcies per seguir el contacte
    abraçades mataronines
    joan

    ResponderEliminar