18 mayo 2010

-Pare, pare! -cridava el petit marcià efusivament-. Quin regal m'has portat del teu viatge?
-Fill meu, no vaig anar de viatge a la Terra per diversió, vaig tenir treball i no vaig tenir massa temps lliure per a anar de compres, -va dir sense sentenciar- no obstant açò, vaig aconseguir fer-me un buit per a portar-li alguna cosa al meu preciós fill.
La cara que en la primera part de l'oració hi havia empal.lidit  va recobrar el seu color amb més il·lusió i força que anteriorment.
-Vinga pare, dóna-m'ho!- va suplicar nerviosament.
Està bé -va respondre mentre feia un gest al seu robot perquè li portara el regal.
El xicotet però fort robot va eixir per la porta i en pocs segons ja estava entrant per la porta amb una enorme caixa als seus metàl·lics braços. La casa era gran, sense distinció d'habitacions, solament quatre parets d'un material semblant a la fusta en color però de la duresa del metall. Les parets s'alçaven fins als 3 metres i des d'aqueix moment canviaven la seua forma corbant-se cap a dins fins que s'unien les quatre parets assemblant-se a la forma d'una flor tancada.
El marcianet va agafar el pom de la caixa i va tirar d'ell amb força. Es va alçar pols procedent de l'interior de la caixa, pols que va ser immediatament desintegrada per un insecte volador i diminut que va destrossar el núvol de pols mitjançant rajos rojos i verds. En el fons de la fosca caixa alguna cosa es movia, la foscor no permetia veure del tot que ser es trobava en el seu interior fins que l'espècimen va eixir de la caixa. Era un ésser d'un metre 80 aproximadament. Estava totalment nu, la seua pell era blanca com l'arena de la platja de la sisena galàxia, el seu cabell era negre com el sol nocturn de Júpiter, caminava alçat, les seues cames eren llargues i els seus llavis fins i d'un color vermellós. Els llavis d'aquest animal es van obrir i va dir:
-No es pot tractar així a un ésser humà, no hi ha dret -sentencià tristament l'animal-.
-Si a més canta amb un alegre so! M'encanta el regal pare.
-Tot és poc per al meu fill. Els hi havia negrets, amb els ulls poc oberts, grans, xicotets, amb diferents tipus de pèl de diferent color. Però finalment vaig portar aquest.
-Gràcies, et vull, pare.
I des d'aqueix moment, la família marciana va viure més unida i feliç que mai. Prompte van ensenyar al animal a menjar les sobres de la família i a jugar amb el marcianet sense fer-li mal. L'única pega va ser que amb el temps es va cansar de cantar, solament suava pels ulls de tant en tant, però el petit marcià el va voler igual.
Reacciones:

0 comentarios:

Publicar un comentario