13 mayo 2010

Realitat

Era la típica vesprada de primavera. Els xiquets corrien pel parc que hi ha proper a la meua casa mentre les seues veus infantils i virolades es colaven per la finestra fins que arribaven a les meues oïdes frases com tu la portes, aixó no val o vaig a dirli-ho a ta mare. Mentre açò succeïa en l'exterior, en la meua casa jo vaig entrar a la dutxa. Feia calor, vaig posar l'aigua el més calenta que la meua pell va poder soportar, m'encanta l'aigua calenta, malgrat la calor primaveral. Les gotes van començar a eixir en forma d'agulles líquides que s'estavellaven fugaçment contra la meua esquena; envege absolutament a eixes gotes, naixen febles, tenen una vida forta però efímera, sense arribar a conèixer els fons de claveguera que té aquesta vida, i acaben estavellant-se, morint ràpidament, i una vegada mortes sense dolor algun es tornen novament febles i els seus cadàvers s'uneixen en la meua esquena fins que van caent, lliscant-se fins que arriben a la seua tomba circular. El bany començava a omplir-se de l'agradable vapor d'aigua, eixe vapor que puja lentament, t'aïlla del món i et porta a aqueix núvol on tan fàcil és pensar. Tanque els ulls, les gotes acaricien i acaronen les meues parpelles, ment i cos se separen, pau absoluta. De sobte un soroll va destorbar el meu estat de pau; vaig obrir els ulls i a través del vapor vaig aconseguir albirar la porta, tancada, jo l'havia deixat oberta. Se succeïen els sorolls, vaig avançar cap a la porta, vaig pensar, vaig témer, vaig respirar, no vaig parpalletjar i llavors, estava davant la porta. Mai havia recordat la porta tan gran robusta i alhora feble i perfectament travessable. Tenia por. Vaig recolzar el meu cap entre el marc, vaig sospirar per la petita separació entre el marc i la porta, algú sembla contestar-me de l'altre costat amb un altre respir. Finalment em vaig armar d'un fals valor, valor que no estava ni en mi ni en el bany, i vaig obrir la porta lentament com si esperarà que d'un moment a un altre una força infinita i sobrenatural acabarà brutalment amb la meua vida, però no va anar així. Solament hi havia buit, buit i la il·luminada foscor que llancen les persianes; ja no havien crits infantils, enyorava els crits del tu la portes, em feien sentir fora de perill. Vaig avançar amb cautela i desconfiat cap a la meua habitació, pas a pas, sense pressa, i quan vaig arribar un vell estava assegut en el centre de la meua habitació. Una estranya llum daurada il·luminava l'habitació. El vell era un home perfectament afaitat, vestit amb un fi i elegant vestit negre amb una corbata habitada. Les seues sabates relluïen com un espill.
Els seus llavis es van obrir i va començar a parlar.
Benvingut al món real, el món dels somnis et té absorvit, ja mai et passes per ací -va dir tranquil·lament.
Et conec? -vaig preguntar amb una sensació de ja conèixer a aqueix senyor.
Sempre igual, et faré l'habitual xarrada -va dir carregant-se de paciència- Eres un nahumo, som nahumos. Tu pateixes una malaltia que t'impedeix recordar els teus retorns al món real, no obstant açò, recordes amb total realitat els teus somnis, per açò crees que eres un humà.
Volia negar aqueixa explicació però els arguments de l'octogenari no em van resultar estranys, sinó que els vaig assimilar.
I existeix solució per a la meua malaltia? - vaig preguntar.
Ho estem investigant, ara m'he d'anar, tornarem a parlar -va sentenciar el vell.
Parpellege i l'aigua continuava amb els seus intents de foradar la meua pell. Vaig eixir de la dutxa, em vaig assecar i vaig sortir per la porta, oberta. Al passadís les veus dels infants s'obrien pas entre el vent. Tot va tornar a la normalitat, execeptuant que ara recorde la meua història. Alguna cosa ha d'anar malament, potser hagen trobat guareix para la meua malaltia -em vaig dir.
Des d'aqueix moment vaig repetir aqueixa dutxa milions de vegades amb l'esperança de tornar a la meua vida, però mai va ocórrer. Ara solament puc ser un solitari nahumeno en un món d'humans.
Després de la història el senyor de la bata blanca va assentir i em va dir: Tranquil, tornaràs. Em donà una pastilla i em va retornar a la meua blanca, buida i blana habitació on em diuen que algun dia tornarà aqueix vell senyor. Encara albergue l'esperança, no estic molest, sols trove a faltar una camisa de la meua talla, aquesta que em van dir que porten els nahumenos no em deixa moure els braços.
Reacciones:

0 comentarios:

Publicar un comentario