Fi del món

Dos amics en un carrer obscur dialoguen calmadament.
No em fages parlar de la fi del mon, no ho fages, per favor.- Deia el xic- Deixa'm poder somiar en gaudir de cada segon, de cada petit moment que podem passar junts. No somies en viure eixa desolació i, per tant, disminuir el temps que tenim per a estar junts i xarrar sense restriccions morals. No m'obligues a perdre't de vista tan sols pel teu desig catastrofista d'un paisatge insípid i gelat. Se que desitges  poder caminar sola pel món, sense ningun humà que et moleste com pot ser ho faria jo, però et pregue comprensió, no molestaré, ho jure.
La xica no va entrar en raons, tan sols es va aproximar i li va dir a l'orella:
- Ho sent, però t'estime menys del que desitge aquesta destrucció, aquesta soledat, aquesta pau que provoca la fi del món i de l'esser humà.
El xic, acceptant les paraules de la seva amiga, per que la felicitat de la seva amiga estava per damunt de la seva propia, va decidir utilitzar la màgia que li atorgà eixa relació d'amistat per a acabar amb la vida de tota l'humanitat excepte la vida d'ella. Abans de morir, sols va poder dir-li unes paraules més:
-T'adore, gaudeix del teu somni, com jo gaudiré per que tu seràs feliç.
D'aquesta manera, la noia va quedar tota sola en el món, gaudint del moment que tant havia volgut, desitjat i somiat. Va caminar pels carrers a un ritme pausat, observant la bellesa d'un món que des d'eixe moment s'havia acabat.