Verano de un desafortunado

Era un nuevo día de verano, se podía apreciar la alegría presente en el ambiente. Los vivarachos animales correteaban por los prados, los niños que se divierten aprovechando hasta el último grano de arena de el reloj de la vida, las familias que parten hacía algún lugar con el objetivo de disfrutar de las vacaciones en unidad familiar. Sin embargo en  mí eso no era posible. Mi verano era simplemente esperar, esperar no enfermar en la suciedad y la pobreza de mi lúgubre hogar, esperar levantarme y no ver a mi madre llorar, esperar a que mi padre no llegue bebido y me pegue, esperar a que mi hermana llegue sana a casa y me consuele, esperar que termine el día, dormir y no volver a despertat, esperar, esperar y esperar.

Esto es un relato inventado por mí pero no deja de ser una realidad de nuestro tiempo. No es nada extraño ver familias sumidas en la miseria y sufriendo de una forma desgarradora, incluso pensando en el suicidio. Espero que reflexioneis porque nosotros nos quejamos pero hay gente que ni siquiera tiene el privilegio del que nosotros gozamos, la salud y la felicidad. Aprovechemos lo que tenemos y dejemosnos de tonterias. Espero que os sirva de reflexión. Comentad vuestras impresiones.

Read More

La muerte

Voy a empezar con un relato de misterio, espero vuestras opiniones, se titula La muerte.

A lo largo y a lo ancho de la ciudad la oscuridad se merce sobre los edificios que acuchillan el horizonte sin piedad. La brisa recorre las calles predicando el mensaje de dolor y muerte. En un siniestro callejón, bajo la tenue luz de la luna se encuentra un iluso joven que avanza sin sospechar que su destino y su final pronto se unirán. El viento ha elegido su víctima y su objetivo no cambiará.
El joven camina por el callejón cuando la oscuridad se cierne sobre él por la traición de las farolas que le abandonan a su suerte. Sabe que algo no va bien pero intenta convencerse de que no es así. Intenta engañarse con estúpidas teorías que respondan a la muerte de su única guía, la luz. El viento empieza a soplar insaciable e incansable. El joven se atemoriza y se apresura a avanzar. A lo lejos se escuchan risotadas del viento al ver al pobre iluso intentando escapar.
Mira a izquierda y a derecha, no sabe donde ir ni que hacer. El temor empieza a invadirle y recorre sus venas incitándole a huir, a escapar, a librarse del enemigo que no sabe ni dónde esta ni quien es, ni siquiera sabe si es real. Su único impulso es echar a correr sin saber donde pisa ni a donde va. Cada vez nota el enemigo más cercano, su respiración se acelera y no puede parar. Huye en ninguna dirección pero no para de mirar atrás lo que produce que no sepa que hacia él se dirige un coche. Cuando oye el pitido y se gira es demasiado tarde para frenar y solo le da tiempo a observar como la luz le arrolla sin piedad y llega su trágico final.
Ahora el viento busca su próxima víctima. Puede ser cualquiera, incluso tú. El viento esta en todos los sitios, escucha atentamente y oirás como te llama, como te dice que está cerca tu final. Más tarde o más temprano lo oirás y le huirás pero igualmente llegará tu final, porque realmente el asesino no es el viento, tu asesino eres tú.

Read More

Presentación

Bienvenidos a mi blog. En este blog escribiré  principalmente 3 cosas. La primera será noticias que no interesan en televisión pero que son tan importantes como las otras o incluso más. La segunda serán relatos escritos por mi y que espero que satisfagan vuestros gustos literiarios. La  tercera alojará mis opiniones sobre libros, peliculas y demás. El blog está abierto a cualquier variación y petición. Si queréis mi opinión sobre un tema en particular tan solo tenéis que decirmelo en los comentarios. En un principio escribiré los miércoles y los domingos. Espero que os guste y comentéis mucho por aquí.

Read More

Marta

Damunt de l'estret carrer s'estenia un cel infinit en qual nadaven els estels, ballant amb la lluna, alienes a la crueltat de la història que més a baix, en la Terra, en aqueix mateix carreró, anava a ocórrer. Pujava el carrer lleugerament inclinat una dona, potser tenia  ja la trentena, vestia unes sabates fucsia, una minifalda rosa i unes mitjanes blava celeste; la seua camisa era sense mànigues i de color verd; lluïa un pèl curt i arrissat. Estava arribant al final del carrer, en la cantonada una dona esperava ferma alguna cosa. La dona va passar per davant de la xica de la cantonada, adona-se'n  que era un prostituta, i li va brindar una distingida mirada de menyspreu i fàstic. La malvestida dona va prosseguir el seu camí, mantenint el rumb fix, amb les seues passes provocatives. Més arrere va quedar la prostituta. Era una dona jove, d'uns 33 anys. Anava vestida provocadorament. La seua cara era una bella bandera del Japó, la seua cara emblanquida per pólvores  de talc i els seus llavis rojos, rojos com la sang, sang que accelerava la seua velocitat de circulació a mesura que a ella s'acostava un home.
El temps no passava en el seient posterior d'aqueix cutre cotxe. Ella li feia una fel·lació al seu client amb summa professionalitat, no obstant açò, la seua ment no estava allí, la seua ment recordava els dies en els quals era una xiqueta somiadora, amb il·lusió, futur i objectius en la vida. La seua vida es desplaçava per una recta ascendent però un dia, els seus pares van morir. Ella va quedar en mans del seu oncle Galindo, o com ell s'autodenominava, fill de la pàtria i lleial defensor del generalisim Francisco Franco. Més d'una pallissa li va costar mostrar les seues idees que, segons el seu oncle, eren pròpies de cremaconvents, comunistes i terroristes. Un dia es va escapar per a anar a cap part. Des dels 17 anys es va dedicar a agafar experiència com a prostituta. Per a menjar alguna cosa decent primer havia de menjar l'indecent. Sovint solia pujar a la muntanya i construir ciutats a les formigues, açò li feia creure que controlava una mica de la seua vida. Feia tot el possible per a eixir d'aqueixa espiral que estava destruint la seua vida, però cada vegada que aconseguia alguna cosa, el vodka de tres euros de Mercadona destruïa la seua vida novament. I allí estava de nou, en el carrer, asseguda en una cantonada; la gent la mira, la ignora; molts la menyspreen; és una persona que mor a poc a poc i fracassa; la Lluna plora.

Read More

Soldats

Sota el cel els núvols grisos pronosticaven un moment difícil. Eren núvols densos i durs, sense pietat, amb força llançaven les seues llàgrimes. Potser els núvols no eren el que deien al col·legi, potser no estaven compostes d'aigua, partícules i gasos, sinó que eren ànimes que pujaven i es quedaven ahí, veient el món en el qual han viscut i del qual mai més gaudiran. Però açò eren moltes suposicions per a fer-se entre metralla, bales i magranes. En una petita trinxera es trobaven dos soldadets, valentes i durs. Atacaven i injuriaven amb tenacitat i fermesa als humans enemics. La seua situació es va mostrar insostenible; després d'un atac enemic es van protegir en la trinxera. Les seues respiracions estaven accelerades, la brutícia cobria les seues cares i la tristesa de sentir l'alè de la Mort en el clatell.
-Que poc ens queda -va dir amb to pessimista Pau.
-Sí -va contestar tristament Jordi.- Recordes aqueixos dies pels carrers de València? Les nostres besades, carícies i desitjos impossibles? Que gran era tot llavors, quan el cel era blau i el sol ens bronzejava en la Malvarosa; quan ens assèiem en un banc a menjar pipes sota el sol mediterrani...
-Com no vaig a recordar el més feliç de la meua vida...
El moment va unir als dos amants en una besada sincera, va durar pocs segons però entre les bales, la pluja i el foc va semblar tota una eternitat.
No vull que muires -va afirmar Pau.- Correré cap als soldats i el teu podràs fugir mentre els distrac.
-No podria viure així.
-Has de fer-ho per mi, ens reunirem en el cel.
-Maleït innocent, crees que Déu ens deixarà entrar en el cel? -va ironitzar Jordi.
-No et preocupes, farem de l'infern el nostre cel.
Tot seguit Pau va saltar de la trinxera i va córrer cap al bàndol enemic, sense temor i convençut del que feia. Les bales no van tardar a obrir les primeres bretxes en la seua pell, fins que després de 9 forats en el seu cos, va caure. Mentre moria va dibuixar un somriure en la seua cara i va dir, et vull, corre, farem de l'infern el nostre cel. Després de pocs segons va morir. Metres, arrere, en la trinxera, jeia el cos de Jordi, mort, mort des d'abans que morira Pau.

Read More

Desengany d'un cristià

Hi havia una vegada en la Terra un cristià educat, bondadós i amant del proïsme. Encara que creia en Déu era un home savi. Durant la seua estada en la Terra va ser la persona més educada, respectuosa i fidel al seu déu del món. Resava tots els dies, ajudava als altres i evitava caure en les temptacions; no bevia, no es drogava, ni tan sols queia en la temptació més cristiana, és a dir, respectava als menors. 
Va arribar el dia en el qual va morir, en la seua agonia post-mortem estava molt tranquil, doncs sabia que anava a reunir-se amb Déu. La seua mà perdia les forces, la seua vista va començar a ennuvolar-se, les primeres llàgrimes *llovían des dels ulls de la monja que delicadament sostenia la seua mà, van caure les seues parpelles, es van tancar les persianes de la seua vida. La seua ànima va començar a separar-se del seu cos, va emprendre una suau pujada entre ocellets i núvols. Les portes del cel eren grans i rodejades  per un gegantesc arc de sant martí, arc de sant martí de solament tres colors per a evitar confusions amb la bandera homosexual, Déu està a l'última. Per a sorpresa del bon home, quan va cridar a les portes del cel ningú va respondre, així que va entrar acuradament. Va recórrer els llargs passadissos del palau celestial però no va trobar cap persona. Bé, sí va trobar alguna cosa, en una enorme habitació hi havia una nevera amb una nota pegada, en ella deia: "Benvingut al cel, ja hem vist totes les pel·lícules d'exorcismes, així que ací a dalt ens avorrim. Perquè et sentes com en la Terra hem fet coalició amb Satán, ara nosaltres ens encarreguem de les tortures, per l'experiència i aixó... Agafa unes birres i baixa al inframón, en l'avorrit cel ja no queda ni Déu."

Read More

-Pare, pare! -cridava el petit marcià efusivament-. Quin regal m'has portat del teu viatge?
-Fill meu, no vaig anar de viatge a la Terra per diversió, vaig tenir treball i no vaig tenir massa temps lliure per a anar de compres, -va dir sense sentenciar- no obstant açò, vaig aconseguir fer-me un buit per a portar-li alguna cosa al meu preciós fill.
La cara que en la primera part de l'oració hi havia empal.lidit  va recobrar el seu color amb més il·lusió i força que anteriorment.
-Vinga pare, dóna-m'ho!- va suplicar nerviosament.
Està bé -va respondre mentre feia un gest al seu robot perquè li portara el regal.
El xicotet però fort robot va eixir per la porta i en pocs segons ja estava entrant per la porta amb una enorme caixa als seus metàl·lics braços. La casa era gran, sense distinció d'habitacions, solament quatre parets d'un material semblant a la fusta en color però de la duresa del metall. Les parets s'alçaven fins als 3 metres i des d'aqueix moment canviaven la seua forma corbant-se cap a dins fins que s'unien les quatre parets assemblant-se a la forma d'una flor tancada.
El marcianet va agafar el pom de la caixa i va tirar d'ell amb força. Es va alçar pols procedent de l'interior de la caixa, pols que va ser immediatament desintegrada per un insecte volador i diminut que va destrossar el núvol de pols mitjançant rajos rojos i verds. En el fons de la fosca caixa alguna cosa es movia, la foscor no permetia veure del tot que ser es trobava en el seu interior fins que l'espècimen va eixir de la caixa. Era un ésser d'un metre 80 aproximadament. Estava totalment nu, la seua pell era blanca com l'arena de la platja de la sisena galàxia, el seu cabell era negre com el sol nocturn de Júpiter, caminava alçat, les seues cames eren llargues i els seus llavis fins i d'un color vermellós. Els llavis d'aquest animal es van obrir i va dir:
-No es pot tractar així a un ésser humà, no hi ha dret -sentencià tristament l'animal-.
-Si a més canta amb un alegre so! M'encanta el regal pare.
-Tot és poc per al meu fill. Els hi havia negrets, amb els ulls poc oberts, grans, xicotets, amb diferents tipus de pèl de diferent color. Però finalment vaig portar aquest.
-Gràcies, et vull, pare.
I des d'aqueix moment, la família marciana va viure més unida i feliç que mai. Prompte van ensenyar al animal a menjar les sobres de la família i a jugar amb el marcianet sense fer-li mal. L'única pega va ser que amb el temps es va cansar de cantar, solament suava pels ulls de tant en tant, però el petit marcià el va voler igual.

Read More