Hi havia una vegada en la Terra un cristià educat, bondadós i amant del proïsme. Encara que creia en Déu era un home savi. Durant la seua estada en la Terra va ser la persona més educada, respectuosa i fidel al seu déu del món. Resava tots els dies, ajudava als altres i evitava caure en les temptacions; no bevia, no es drogava, ni tan sols queia en la temptació més cristiana, és a dir, respectava als menors. Va arribar el dia en el qual va morir, en la seua agonia post-mortem estava molt tranquil, doncs sabia que anava a reunir-se amb Déu. La seua mà perdia les forces, la seua vista va començar a ennuvolar-se, les primeres llàgrimes *llovían des dels ulls de la monja que delicadament sostenia la seua mà, van caure les seues parpelles, es van tancar les persianes de la seua vida. La seua ànima va començar a separar-se del seu cos, va emprendre una suau pujada entre ocellets i núvols. Les portes del cel eren grans i rodejades per un gegantesc arc de sant martí, arc de sant martí de solament tres colors per a evitar confusions amb la bandera homosexual, Déu està a l'última. Per a sorpresa del bon home, quan va cridar a les portes del cel ningú va respondre, així que va entrar acuradament. Va recórrer els llargs passadissos del palau celestial però no va trobar cap persona. Bé, sí va trobar alguna cosa, en una enorme habitació hi havia una nevera amb una nota pegada, en ella deia: "Benvingut al cel, ja hem vist totes les pel·lícules d'exorcismes, així que ací a dalt ens avorrim. Perquè et sentes com en la Terra hem fet coalició amb Satán, ara nosaltres ens encarreguem de les tortures, per l'experiència i aixó... Agafa unes birres i baixa al inframón, en l'avorrit cel ja no queda ni Déu."
0 comentarios:
Publicar un comentario