Marta

Damunt de l'estret carrer s'estenia un cel infinit en qual nadaven els estels, ballant amb la lluna, alienes a la crueltat de la història que més a baix, en la Terra, en aqueix mateix carreró, anava a ocórrer. Pujava el carrer lleugerament inclinat una dona, potser tenia  ja la trentena, vestia unes sabates fucsia, una minifalda rosa i unes mitjanes blava celeste; la seua camisa era sense mànigues i de color verd; lluïa un pèl curt i arrissat. Estava arribant al final del carrer, en la cantonada una dona esperava ferma alguna cosa. La dona va passar per davant de la xica de la cantonada, adona-se'n  que era un prostituta, i li va brindar una distingida mirada de menyspreu i fàstic. La malvestida dona va prosseguir el seu camí, mantenint el rumb fix, amb les seues passes provocatives. Més arrere va quedar la prostituta. Era una dona jove, d'uns 33 anys. Anava vestida provocadorament. La seua cara era una bella bandera del Japó, la seua cara emblanquida per pólvores  de talc i els seus llavis rojos, rojos com la sang, sang que accelerava la seua velocitat de circulació a mesura que a ella s'acostava un home.
El temps no passava en el seient posterior d'aqueix cutre cotxe. Ella li feia una fel·lació al seu client amb summa professionalitat, no obstant açò, la seua ment no estava allí, la seua ment recordava els dies en els quals era una xiqueta somiadora, amb il·lusió, futur i objectius en la vida. La seua vida es desplaçava per una recta ascendent però un dia, els seus pares van morir. Ella va quedar en mans del seu oncle Galindo, o com ell s'autodenominava, fill de la pàtria i lleial defensor del generalisim Francisco Franco. Més d'una pallissa li va costar mostrar les seues idees que, segons el seu oncle, eren pròpies de cremaconvents, comunistes i terroristes. Un dia es va escapar per a anar a cap part. Des dels 17 anys es va dedicar a agafar experiència com a prostituta. Per a menjar alguna cosa decent primer havia de menjar l'indecent. Sovint solia pujar a la muntanya i construir ciutats a les formigues, açò li feia creure que controlava una mica de la seua vida. Feia tot el possible per a eixir d'aqueixa espiral que estava destruint la seua vida, però cada vegada que aconseguia alguna cosa, el vodka de tres euros de Mercadona destruïa la seua vida novament. I allí estava de nou, en el carrer, asseguda en una cantonada; la gent la mira, la ignora; molts la menyspreen; és una persona que mor a poc a poc i fracassa; la Lluna plora.

Read More

Soldats

Sota el cel els núvols grisos pronosticaven un moment difícil. Eren núvols densos i durs, sense pietat, amb força llançaven les seues llàgrimes. Potser els núvols no eren el que deien al col·legi, potser no estaven compostes d'aigua, partícules i gasos, sinó que eren ànimes que pujaven i es quedaven ahí, veient el món en el qual han viscut i del qual mai més gaudiran. Però açò eren moltes suposicions per a fer-se entre metralla, bales i magranes. En una petita trinxera es trobaven dos soldadets, valentes i durs. Atacaven i injuriaven amb tenacitat i fermesa als humans enemics. La seua situació es va mostrar insostenible; després d'un atac enemic es van protegir en la trinxera. Les seues respiracions estaven accelerades, la brutícia cobria les seues cares i la tristesa de sentir l'alè de la Mort en el clatell.
-Que poc ens queda -va dir amb to pessimista Pau.
-Sí -va contestar tristament Jordi.- Recordes aqueixos dies pels carrers de València? Les nostres besades, carícies i desitjos impossibles? Que gran era tot llavors, quan el cel era blau i el sol ens bronzejava en la Malvarosa; quan ens assèiem en un banc a menjar pipes sota el sol mediterrani...
-Com no vaig a recordar el més feliç de la meua vida...
El moment va unir als dos amants en una besada sincera, va durar pocs segons però entre les bales, la pluja i el foc va semblar tota una eternitat.
No vull que muires -va afirmar Pau.- Correré cap als soldats i el teu podràs fugir mentre els distrac.
-No podria viure així.
-Has de fer-ho per mi, ens reunirem en el cel.
-Maleït innocent, crees que Déu ens deixarà entrar en el cel? -va ironitzar Jordi.
-No et preocupes, farem de l'infern el nostre cel.
Tot seguit Pau va saltar de la trinxera i va córrer cap al bàndol enemic, sense temor i convençut del que feia. Les bales no van tardar a obrir les primeres bretxes en la seua pell, fins que després de 9 forats en el seu cos, va caure. Mentre moria va dibuixar un somriure en la seua cara i va dir, et vull, corre, farem de l'infern el nostre cel. Després de pocs segons va morir. Metres, arrere, en la trinxera, jeia el cos de Jordi, mort, mort des d'abans que morira Pau.

Read More

Desengany d'un cristià

Hi havia una vegada en la Terra un cristià educat, bondadós i amant del proïsme. Encara que creia en Déu era un home savi. Durant la seua estada en la Terra va ser la persona més educada, respectuosa i fidel al seu déu del món. Resava tots els dies, ajudava als altres i evitava caure en les temptacions; no bevia, no es drogava, ni tan sols queia en la temptació més cristiana, és a dir, respectava als menors. 
Va arribar el dia en el qual va morir, en la seua agonia post-mortem estava molt tranquil, doncs sabia que anava a reunir-se amb Déu. La seua mà perdia les forces, la seua vista va començar a ennuvolar-se, les primeres llàgrimes *llovían des dels ulls de la monja que delicadament sostenia la seua mà, van caure les seues parpelles, es van tancar les persianes de la seua vida. La seua ànima va començar a separar-se del seu cos, va emprendre una suau pujada entre ocellets i núvols. Les portes del cel eren grans i rodejades  per un gegantesc arc de sant martí, arc de sant martí de solament tres colors per a evitar confusions amb la bandera homosexual, Déu està a l'última. Per a sorpresa del bon home, quan va cridar a les portes del cel ningú va respondre, així que va entrar acuradament. Va recórrer els llargs passadissos del palau celestial però no va trobar cap persona. Bé, sí va trobar alguna cosa, en una enorme habitació hi havia una nevera amb una nota pegada, en ella deia: "Benvingut al cel, ja hem vist totes les pel·lícules d'exorcismes, així que ací a dalt ens avorrim. Perquè et sentes com en la Terra hem fet coalició amb Satán, ara nosaltres ens encarreguem de les tortures, per l'experiència i aixó... Agafa unes birres i baixa al inframón, en l'avorrit cel ja no queda ni Déu."

Read More

-Pare, pare! -cridava el petit marcià efusivament-. Quin regal m'has portat del teu viatge?
-Fill meu, no vaig anar de viatge a la Terra per diversió, vaig tenir treball i no vaig tenir massa temps lliure per a anar de compres, -va dir sense sentenciar- no obstant açò, vaig aconseguir fer-me un buit per a portar-li alguna cosa al meu preciós fill.
La cara que en la primera part de l'oració hi havia empal.lidit  va recobrar el seu color amb més il·lusió i força que anteriorment.
-Vinga pare, dóna-m'ho!- va suplicar nerviosament.
Està bé -va respondre mentre feia un gest al seu robot perquè li portara el regal.
El xicotet però fort robot va eixir per la porta i en pocs segons ja estava entrant per la porta amb una enorme caixa als seus metàl·lics braços. La casa era gran, sense distinció d'habitacions, solament quatre parets d'un material semblant a la fusta en color però de la duresa del metall. Les parets s'alçaven fins als 3 metres i des d'aqueix moment canviaven la seua forma corbant-se cap a dins fins que s'unien les quatre parets assemblant-se a la forma d'una flor tancada.
El marcianet va agafar el pom de la caixa i va tirar d'ell amb força. Es va alçar pols procedent de l'interior de la caixa, pols que va ser immediatament desintegrada per un insecte volador i diminut que va destrossar el núvol de pols mitjançant rajos rojos i verds. En el fons de la fosca caixa alguna cosa es movia, la foscor no permetia veure del tot que ser es trobava en el seu interior fins que l'espècimen va eixir de la caixa. Era un ésser d'un metre 80 aproximadament. Estava totalment nu, la seua pell era blanca com l'arena de la platja de la sisena galàxia, el seu cabell era negre com el sol nocturn de Júpiter, caminava alçat, les seues cames eren llargues i els seus llavis fins i d'un color vermellós. Els llavis d'aquest animal es van obrir i va dir:
-No es pot tractar així a un ésser humà, no hi ha dret -sentencià tristament l'animal-.
-Si a més canta amb un alegre so! M'encanta el regal pare.
-Tot és poc per al meu fill. Els hi havia negrets, amb els ulls poc oberts, grans, xicotets, amb diferents tipus de pèl de diferent color. Però finalment vaig portar aquest.
-Gràcies, et vull, pare.
I des d'aqueix moment, la família marciana va viure més unida i feliç que mai. Prompte van ensenyar al animal a menjar les sobres de la família i a jugar amb el marcianet sense fer-li mal. L'única pega va ser que amb el temps es va cansar de cantar, solament suava pels ulls de tant en tant, però el petit marcià el va voler igual.

Read More

Realitat

Era la típica vesprada de primavera. Els xiquets corrien pel parc que hi ha proper a la meua casa mentre les seues veus infantils i virolades es colaven per la finestra fins que arribaven a les meues oïdes frases com tu la portes, aixó no val o vaig a dirli-ho a ta mare. Mentre açò succeïa en l'exterior, en la meua casa jo vaig entrar a la dutxa. Feia calor, vaig posar l'aigua el més calenta que la meua pell va poder soportar, m'encanta l'aigua calenta, malgrat la calor primaveral. Les gotes van començar a eixir en forma d'agulles líquides que s'estavellaven fugaçment contra la meua esquena; envege absolutament a eixes gotes, naixen febles, tenen una vida forta però efímera, sense arribar a conèixer els fons de claveguera que té aquesta vida, i acaben estavellant-se, morint ràpidament, i una vegada mortes sense dolor algun es tornen novament febles i els seus cadàvers s'uneixen en la meua esquena fins que van caent, lliscant-se fins que arriben a la seua tomba circular. El bany començava a omplir-se de l'agradable vapor d'aigua, eixe vapor que puja lentament, t'aïlla del món i et porta a aqueix núvol on tan fàcil és pensar. Tanque els ulls, les gotes acaricien i acaronen les meues parpelles, ment i cos se separen, pau absoluta. De sobte un soroll va destorbar el meu estat de pau; vaig obrir els ulls i a través del vapor vaig aconseguir albirar la porta, tancada, jo l'havia deixat oberta. Se succeïen els sorolls, vaig avançar cap a la porta, vaig pensar, vaig témer, vaig respirar, no vaig parpalletjar i llavors, estava davant la porta. Mai havia recordat la porta tan gran robusta i alhora feble i perfectament travessable. Tenia por. Vaig recolzar el meu cap entre el marc, vaig sospirar per la petita separació entre el marc i la porta, algú sembla contestar-me de l'altre costat amb un altre respir. Finalment em vaig armar d'un fals valor, valor que no estava ni en mi ni en el bany, i vaig obrir la porta lentament com si esperarà que d'un moment a un altre una força infinita i sobrenatural acabarà brutalment amb la meua vida, però no va anar així. Solament hi havia buit, buit i la il·luminada foscor que llancen les persianes; ja no havien crits infantils, enyorava els crits del tu la portes, em feien sentir fora de perill. Vaig avançar amb cautela i desconfiat cap a la meua habitació, pas a pas, sense pressa, i quan vaig arribar un vell estava assegut en el centre de la meua habitació. Una estranya llum daurada il·luminava l'habitació. El vell era un home perfectament afaitat, vestit amb un fi i elegant vestit negre amb una corbata habitada. Les seues sabates relluïen com un espill.
Els seus llavis es van obrir i va començar a parlar.
Benvingut al món real, el món dels somnis et té absorvit, ja mai et passes per ací -va dir tranquil·lament.
Et conec? -vaig preguntar amb una sensació de ja conèixer a aqueix senyor.
Sempre igual, et faré l'habitual xarrada -va dir carregant-se de paciència- Eres un nahumo, som nahumos. Tu pateixes una malaltia que t'impedeix recordar els teus retorns al món real, no obstant açò, recordes amb total realitat els teus somnis, per açò crees que eres un humà.
Volia negar aqueixa explicació però els arguments de l'octogenari no em van resultar estranys, sinó que els vaig assimilar.
I existeix solució per a la meua malaltia? - vaig preguntar.
Ho estem investigant, ara m'he d'anar, tornarem a parlar -va sentenciar el vell.
Parpellege i l'aigua continuava amb els seus intents de foradar la meua pell. Vaig eixir de la dutxa, em vaig assecar i vaig sortir per la porta, oberta. Al passadís les veus dels infants s'obrien pas entre el vent. Tot va tornar a la normalitat, execeptuant que ara recorde la meua història. Alguna cosa ha d'anar malament, potser hagen trobat guareix para la meua malaltia -em vaig dir.
Des d'aqueix moment vaig repetir aqueixa dutxa milions de vegades amb l'esperança de tornar a la meua vida, però mai va ocórrer. Ara solament puc ser un solitari nahumeno en un món d'humans.
Després de la història el senyor de la bata blanca va assentir i em va dir: Tranquil, tornaràs. Em donà una pastilla i em va retornar a la meua blanca, buida i blana habitació on em diuen que algun dia tornarà aqueix vell senyor. Encara albergue l'esperança, no estic molest, sols trove a faltar una camisa de la meua talla, aquesta que em van dir que porten els nahumenos no em deixa moure els braços.

Read More

Records del silenci

El cel estava negre, però el que entristia el dia era el silenci; el mar negre topetava feroçment contra les roques, però el que li destrossava el dia era el silenci. On quedaven els dies als que hi havia somnis i il·lusions? No ho recordava, ni tan sols recordava el que havia sopar la nit anterior, sols recordava el silenci. A la llum de la lluna la gent normal dormia, però ell no podia tancar els ulls. Ella el va abandonar i es va endur les seues parpelles per a que la recordara per a sempre, però ell no la recordava, sols recordava el silenci. Era un silenci transparent, mut, d'eixos silencies que et plenen de tristor, tristor que et cala als ossos, com el fred de la nit de València; així era el seu silenci.
On quedaren els dies quan la fama habitava a les seves excel·lents obres? No ho recordava. Ara tan sols mullava la seva ploma al tinter, sí, era així d'arcaic, i es disposava a escriure les seves últimes paraules de la seva carrera, carrera que es la seva vida, perqué després solament observaria com plora el cel i com s'enfada el mar.
Agafà la seva llibreta i començà a escriure, i deia així...
...El cel estava negre, però...

Read More